L'espiral

No saber per on començar a contar la teua experiència al Viña Rock ha de ser una bona senyal, encara que com en tots els viatges , concerts i demés, hi ha moments bons i roïns.

 

Per començar bé, després de dos hores i mitja de viatge aplegarem a Villarrobledo, amb les cames adormides de no poder menejar-les a causa de tot el pes que portàvem damunt (òbviament no ens cabien tots els trastos de cinc persones en el maleter).

 

El Viña es pot resumir en tres apartats: el càmping, els concerts i la supervivència.

El càmping en veritat és el millor de tot, ja que és on fas la vida més “relaxada” (per dir-ho d’alguna manera). Son tres dies (o quatre per a alguns) en  els que acabes descobrint que has format una xicoteta família. En el nostre cas, formada per amics d’amics.  I el veïns... que el millor de tot és que en un moment determinat del dia venien, fèiem un rogle i tocaven la guitarra.

 

Els concerts... A veure, açò ja és més complicat. La setmana abans d’anar al viña et prepares un horari que ni de conya vas a complir, ja que entre pitos i flautes (coles, insolacions, calor, son, fred...) fan que et perdes concerts.  I es que de vegades dius: bé, no passa res si em perd algun concert... Però NO! El problema ve quan et perds un dels que més volies veure. Com en el meu cas, La Gossa Sorda. Però bé, la cosa va un poc per ahí: perdre concerts de grups que coneixies i de descobrir d’altres nous.

 

En el meu cas, el concert on més vaig gaudir va ser en Boikot! I en el cas de Laura, Canteca de Macao. També s’ha de dir que per a gustos, colors!

 

De tots els concerts als que anarem, els que més recorde (no sé si per sort o desgracia) són el d’Alberto Gambino i el d’Alborosie!

 

El d’Alberto Gambino, perquè va ser després de perdrem a La Gossa, les meues amigues emocionades de veure al Gambino i jo amb una cara de gos que no m’aguantava, fins que vaig trobar a dos italians i em vaig posar a parlar amb ells...

 

I al d’Alborosie perquè Laura i jo al començar el concert anàvem mirat al nostre voltant a mode de “I’m a single lady”... El concert al principi va molar i molt, però al final l’home este li va pegar per cantar com si allò fora l’opera de Viena i vam acabar Laura i jo a mode planta total!

 

L’apartat de supervivència és on clavem el menjar, la comoditat i la higiene. Del menjar no vaig a queixar-me perquè menjava més que en casa (no massa sa, però era menjar!). Quan parle de comoditat em referisc a l’hora de dormir, que a banda de tindre les raves 24 hores al dia, el pitjor que et pot passar és dormir damunt de pedres... I la higiene en veritat no sé si deuria de comentar-la... Em limitaré a dir que sols vam anar una vegada a un policlin i que dutxar-se en la gasolinera amb lo dels cotxes exfolia la pell i molt!

 

En resum, per a mi el Viña és un senyor festival on coneixes a gent, et pots trobar amb coses mai vistes, sents bona música en directe, gaudeixes de moments únics i caus o entropesses amb alguna cosa (ho dic per experiència).