L'espiral

Que millor que acabar l’erasmus amb un viatget a Venezia i Padova. Això si, la ESN va a la seua bola i fa una organització estranya, tant com anar divendres a Venezia i el dissabte a Padova, quan el dissabte 14 és el dia important del Carnevale de Venezia. No obstant això, ho vam gaudir igual.

 

El divendres vam eixir aviat de Milán per a arribar cap al mig dia a Venezia. Una vegada allí ens van guiar pel més conegut i després ens van deixar temps lliure, que per a variar ens vam perdre i vam acabar en l’altra punta de Venezia.

 

Al ser carnestoltes, veies com la gent anava engalanada, sobretot, per la plaça San Marco, on hi havia més gent i fins i tot et podies fer fotos amb ells. Encara que per a ser divendres de Carnevale hi havia poca gent i vam trobar que la ciutat estava una mica descuidada. Ah! i això si, feia molt de fred.

 

A les 6, havíem quedat de nou amb els de la ESN per a anar al càmping. Una vegada allí teníem temps lliure i després sopar i festa. Total, que nosaltres bevent en l’habitació i se’n ve un de la ESN i decidim anar a la festa, on la primera cançò que sona: LEGALIZACIÓN! (començàvem bé), i després: Paquito el chocolatero, que quan l’escoltes ací et sembla eterna, però quan sona en l’estranger ho dónes tot.

 

Doncs a la mitja hora d’estar allí dins, ens posen La Purpurina de Alberto Gambino i de sobte  baixen el volum i obrin les llums. Això a les 2 de la matinada... Nosaltres amb tota la motivació del món, no volíem anar a dormir, per tant decidim anar a una habitació a continuar la festa. Total, unes 12 persones dins d’una barraca d’eixes, cantant fins que ens cridaren l’atenció.

 

Al dia següent ens anem a Padova, mig morts tots. Allí ens fan una excursió guiada i després de nou temps lliure, fins a una hora determinada que era quan anàvem a sopar.

 

En el sopar, alguns amb el riure fluix del cansament, altres mig zombis de malestar i de refredat...

 

Però tot s’animà a l’hora d’anar a la festa. Pugem al bus i ens perdem, després d’una hora arribem al lloc on es celebrava una trobada de tots els Erasmus d’Itàlia. Allí, per a variar, ja no vam sentir a ningú parlar italià, tot era castellà. Però de nou, vaig acabar parlant valencià amb gent que em trobava per allí.

 

Després d’uns quants balls, a les 4 eixim per a anar al bus i allí em trobe a una amiga que s’havia caigut o segons ella: volia donar-li una abraçada al terra, perquè li estava posant ullets... Doncs ahí estàvem, demanant alcohol o aigua oxigenada al conductor, el qual només  tenia gases. Total, que de totes les que estudien medicina, ahí estava jo, la de comunicació audiovisual netejant-li les ferides amb aigua (el que hi havia), entre rialles, insults i frases com: “A ver Noelia, aunque te insulte, tú continua. Es por el dolor, no va para ti, tú eres amor.”

 

Bé, després d’una bona estona, vam pujar al bus, que semblava una sauna per culpa de la calefacció, i ja a les 9 entràvem a la residència. Total que jo eixe mateix dia tornava cap a casa, així que dues horetes de son, preparació de la maleta i cap a l’aeroport...