L'espiral

Comença el dia amb una calor de por. Arribem a l’estació a les 13h on havíem quedat amb els de la ESN.  Després d’ acalorar-nos esperant a que aparegueren tots, per fi pugem al bus.

 

Després d’un viatge de dues hores que se’ns va fer etern perquè darrere teníem dos personatges cantant en alemany o en rus,  o a saber en quin idioma i alguns xics que anaven pel bus de peu amb els braços en alt i perfumant tot el seu voltant... Per fi apleguem, amb una hora de retard perquè havíem eixit tard esperant a la gent, i ens vam anar a fer una petita visita guiada per la ciutat. La veritat és que cal admetre que Torino és més bonica que Milán.

 

Bé, després de la visita ens deixen una horeta lliure i després a les 8.30 ens trobem tots en una plaça per a anar a un aperitivo (lo que ací seria un bufet). Doncs bé, el  problema ve a partir d’ací. Nosaltres totes innocents ens pensàvem que anàvem a un restaurant, com les altres vegades que hem anat a un aperitivo, però no! Ens fan clavar-nos a 60 persones en un antre, en el qual només hi havia una espècie de sofà en una part, una taula on estava el menjar i un escenari. Total, un ramat d’erasmus famolencs atacant al menjar i sentant-se per on es podia... A tot açò, hi havia quantitat de menjar però poca varietat: dos tipus de pasta, una focaccia i una truita d’espinacs.

 

Després de menjar tot açò ens assabentem que els de l’ESN estaven cabrejats amb els de l’aperitivo perquè no era el que havien demanat i al final van acabar comprant pizzes per a tots.

 

Finalment, quan acabem de sopar ens diuen de fer un joc per grups de quatre i ens diuen que ens entra un xupito gratis. Total ja ens veus amb la cerveseta de l’aperitivo i amb un Jagger en el cos contestant unes preguntes sobre la gent de l’ESN... un show.

 

En acabar el joc ens diuen d’anar a fer botelló (o botelón per als italians) a una plaça prop d’allí. Doncs bé, a l’eixir ens donaven un preservatiu (no pregunteu perquè jo tampoc ho sé). Arribem a la plaça i allí continuem amb un joc d’aconseguir unes fotos o vídeos específics: com una foto amb un metge, o amb un peix o un video amb un xic de l’ESN cantant una cançó de Bob Marley... Doncs mentre ens fèiem les fotos ens trobem amb els Erasmus de Gènova que per a variar quasi tots eren espanyols, i per a la meua sorpresa dos de València i més extraordinari: un de Gandia.  Que en veritat que a gust es queda un quan troba a algú de la terreta i pot desfogar-se parlant valencià.

 

Bé, després de fer prou el gamba per allí ens diuen d’anar a la discoteca. Un altre problema, LA DISCOTECA! Horrible, diminuta amb una música (si es podia dir música) que et deixava sord i et causava més d’una embòlia cerebral o un atac al cor... Encara sort que hi havia un terrat que és on vam passar més de la meitat de la nit.

 

A més la gent, bé, la part masculina o anaven molt passats o les maneres que tenen en Itàlia de lligar no són ni normal, perquè això de que es posen per darrere a sobar-te... o un exemple de la nit: hi va haver un moment que estàvem una xica i jo sentades parlant tan normal i un xic va vindre i parlant-me a un pam de la cara em va preguntar si érem novies. Després d’unes quantes paraules i respostes un poc negatives,  em va dir que era un poc borde i per fi ens va deixar en pau. A veure, que hi havia xics molt simpàtics i macos, però abundaven més els pesats i pedants!

 

En fi, després d’estar una bona estona desitjant anar-nos-en, per fi ens anem cap al bus. Una vegada allí ens esperem com una hora perquè faltava gent. Total, després de l’espera, de dues hores de bus i una hora de metro apleguem a la residència a les 8.30 i per fi, al llit!

 

Resum: un caos de nit, però una nova experiència al calaix.