L'espiral

El més graciós de fer-te un nou tatuatge és quan la gent intenta clavar-te por. Sempre estan les típiques frases de: “ai, però no farà molt de mal?” o “tria bé que això ja no es pot llevar”...En el meu cas, també em “clavaven por” perquè no coneixia al tatuador...

 

La història comença quan de sobte m’entren ganes de fer-me un tatuatge a l’esquena. El problema ve quan em fan saber que el lloc on vaig anar la primera vegada, havia tancat. Per tant, havia de buscar un lloc nou...

 

Després de preguntar en alguns llocs de Gandia, parlant amb una amiga, em diu que li pregunte a un amic seu. Aquesta em dóna el seu número de telèfon i jo parle amb el xic.

Quan ja ho teníem tot parlat li ho conte a Laura (que és la que anava a acompanyar-me) i  a una altra amiga i comencen a dir-me que si això no és massa fiable, que si estava segura, que tot estava en l’aire perquè no coneixia al xic, que perquè estava tan tranquil·la... en fi, estaven un poc, el que es diu, alterades.

 

Doncs bé, després de suportar tot açò i comentaris de la meua àvia tipus: “però filla, saps que això ja no t’ho pots llevar, no?”. El dia va aplegar i Laura i jo puntuals a la porta d’on té el xic l’estudi.

 

Després d’hora i mitja eixíem d’allí, amb un tatuatge nou i 25 euros menys (barat i bo). Ara em queda suportar la típica pregunta de: “i et va fer molt de mal?”... i com no, contestaré “doncs m’esperava més, però, picoretes vos assegure que no em va fer”.