L'espiral

16

novembre

ROTOTOM

9 dies fora de casa donen per a molt i més si són en un festival, però intentaré fer-ho el més resumit possible. En aquest cas la destinació era el ROTOTOM. Havia desitjat anar des de feia tres anys i aquest any era el meu. D’aquest no passava.

 

Després de 8 mesos esperant que arribés el dia, per fi, anàvem de camí cap a Benicàssim. Trobar el recinte va ser tota una història, amunt i avall amb el cotxe. Aparcar va ser una llegenda i muntar la tenda baix de la pluja va ser el mite.

 

Al matí següent després de despertar-nos perquè la tenda s’havia convertit en una sauna vam anar a la platja on hi havia una classe de dansa africana i a la vesprada ens vam unir a la classe de dancehall.

 

A la platja nosaltres flipàvem amb tot el que anàvem veient, però el plat fort va ser la nit... Anàvem al concert de Jimmy Cliff ja que era un dels imprescindibles. Aquella nit ja ens vam enamorar de tot el que anàvem veient: la gent, la música, l’ambient.. TOT. El concert va ser impressionant (tot i que no ens sabíem massa cançons, però totes ens sonaven clar!).

 

Al dia següent, de matí, vam tornar a anar a la platja, però aquesta vegada vam participar en la classe de dansa africana i ens ho vam gaudir com dues xiquetes petites tot i que vam arribar a pensar que els pulmons se’ns eixirien per la boca.

 

Gairebé tots els matins i les vesprades les passàvem a la platja torrant-nos al sol i ballant mentre miràvem que artista era tota la gent que hi havia allí i ens enamoràvem cada 3 segons.

 

A la nit sempre anàvem a algun concert del que ens sabérem alguna cançó, ens tiràvem a la gespa (fins adormir-nos allí algunes vegades) i després ballàvem en l’escenari de dancehall fins que no podíem amb les nostres cames.

 

Pel que fa als concerts he de reconèixer que el que més em va agradar (contra tota predicció) va ser el de Mellow Mood que bàsicament em van anar enamorant cada vegada més des del primer segon. I l’altre dels concerts que destacaria (tot i haver arribat tard més de mitja hora per haver-nos adormit a la gespa) seria el de Stand High Patrol+Pupajim... va ser massa!

 

Però tot s’ha de dir, hi ha coses que ens van decebre un poc... com que s’hagués de pagar gairebé per respirar, i podríem dir que l’aire no anava barat. Però el que més decebuda em va deixar (contra tota predicció) va ser el concert de Sean Paul. Jo pensava que en un concert al que anava de cap de cartell i més sent el  Rototom, tornaria un poc més a les seues arrels i portaria les cançons, fins i tot les noves a un ritme mes dancehall, però no, això semblava un concert de la màxima FM... i això no molava.

 

Hi ha mil anècdotes i histories que contar, però hauria d’estar ací escrivint fins a la setmana que ve i no tinc temps. Així que resumint: per a mi ha sigut el millor festival al que he anat, i segur que tornaré a anar, encara que haja de vendre polseres a la porta per a poder entrar!

 

ROTOTOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOM. ROTOTOTOTOOOOOOOOOOOOOOOOOOM. ROTOTOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOM. ROTOTOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOM... (els que heu estat sabeu de que parle).