L'espiral

La meua primera vegada com a directora i guionista d’un curtmetratge no la recorde com a la millor experiència de la meua vida.

 

Tercer de carrera i un projecte final de quadrimestre: un curtmetratge de cinc minuts. Doncs bé, en un grup de trenta persones vam fer tres guions, un dels quals era meu. La idea era que el guionista del guió guanyador fora el director per així transmetre tota l’essència del guió.

 

Després de que el meu guió guanyara vam fer com mil reunions entre l’equip de guió i més tard amb un professor, per perfeccionar-lo. Encara que fins a l’últim dia anàvem canviant coses...

 

La setmana abans del rodatge va ser la pitjor. La gent ja estava posant-se nerviosa perquè anàvem malament de temps. Els de fotografia no sabien per on tirar a l’hora de fer el guió tècnic, les de direcció artística agobiades perquè cada dos per tres es canviava l’atrezzo, els de producció que necessitaven buscar les localitzacions el més ràpid possible... D’eixa setmana recorde plorar tots els dies, dormir molt poc i menjar com si res em sadollés...

 

La setmana del rodatge va passar prou ràpid, tot i que el mecanisme de l’ultima setmana no va canviar massa, ja que continuava menjant molt i dormint poc... això de plorar ja no, perquè no tenia temps. Els tres dies de rodatge van ser molt intensos, de bon matí fins a ben entrada la nit. Això sí, vaig avorrir el meu nom! Que si: “Noelia, aneu més de pressa que anem malament de temps”, o “Noelia, com veus este pla?”, o “Noelia, en esta seqüència que he de fer?”. En fi...

 

I per últim, la setmana de muntatge, que tampoc es va salvar. Ja que les ganes de deixar-ho tot i anar-me’n lluny on ningú em trobara anaven augmentat amb la previsualització del que teníem gravat.

 

Doncs bé, després de tot açò per fi acabarem... La veritat és que se me va fer molt dur, però no ho haguera aguantat sense l’ajuda de les trenta persones que estaven al meu costat fent este curtmetratge. Sempre recordaré que de miracle no em vaig quedar calba...