L'espiral

Com sempre que me’n vaig de viatge, tant siga en tren, en avió, en cotxe, en el que siga, jo he d’estar com a mínim 10 minuts abans en el lloc… I d’ahí el meu quasi infart al veure que estava en València en busca d’un maleït taxi per a que m’acostés a l’estació!

 

Amb  el sustet al cos, però bé de temps, vaig arribar a l’estació i vaig entrar a l’AVE. Total que era el meu primer viatge amb AVE i jo que no sóc especial ni res, anava més perduda que perduda. Cotxe número 8? No podria dir-se vagó com tota la vida? Doncs bé, vaig trobar el meu seient i de sobte se m’acosta un home major i em diu que el seu seient és el del costat. Doncs va estar TOT el viatge contant-me TOTA la seua vida: 77 anys, 5 fills, 5 néts i 5 nétes, que si va treballar un temps a Alemanya, i així...

 

Una vegada en Córdoba vaig baixar del tren i en l’estació ens trobem totes. Va ser un dia de retrobament, de recórrer la ciutat, de recordar batalletes de l’erasmus, de posar-nos al dia amb novetats d’aquests últims mesos...

 

Per la nit vam decidir anar a la Feria, on primer ens vam quedar fora en el macrobotelló que hi havia allí i després vam anar a una caseta tipus discoteca. Un dels moments més graciosos d’eixa nit va ser quan de sobte sona una sevillana i totes ens entreguen a Natalia i a mi (que no som d’Andalusia) totes les bosses i ventalls i es posen a ballar. Total allí estàvem nosaltres dues, esquena contra esquena, carregades amb tots els trastos mirant com ballaven. Però lo pitjor ve quan t’intenten ensenyar a ballar sevillanes, amb la poca gràcia que tinc jo...

 

El segon dia quan ens despertem ens arreglem i anem a la Feria directament, ja que volíem veure-la de dia. La majoria de les casetes d’allí són públiques però hi ha algunes privades que només entres si eres soci o si vas amb algun soci. Sort que teníem coneguts que ho eren... Vam acabar dinant en la caseta dels pares de Belén, on se’ns va anar la mà amb els rebujitos. I a més ens vam quedar  fins a ben entrada la vesprada ja que hi havia una orquestra.

 

Una vegada va acabar el concert ens vam anar a passejar per ahí i vam acabar sopant també en una caseta i després, de nou, vam poder entrar a una caseta privada. A més, era la caseta  guanyadora d’aquest any, on ballarem fins a que vam notar que les cames ens fallaven.

 

Al dia següent ja vam desplegar el campament i ens vam posar camí a l’estació i cap a casa... Breu però intens!

 

He de dir que és una experiència brutal, però això si, ja he escoltat prou sevillanes per a tot un any!