L'espiral

Cinc dies donen per a molt quan es tracta de fer un viatge. En el meu cas a població per dia: Nîmes, Milano, Firenze, Lucca i Nice. Açò va ser possible en anar en cotxe propi. És una panxà d’hores al volant, però ha valgut la pena.

 

Quan vas a un viatge així el més graciós és el canvi d’idioma, tant a l’hotel, restaurants, com en les àrees de serveis... Passes de València a Catalunya i de França a Itàlia, i et fas un embolic i ja no saps si contestar “gràcies, merci, merci (en francès) o grazie”.  

 

Pel que fa  a cada població... de Nîmes em quede amb el parc on es troba el temple de Diana. De Milano, bé, he d’admetre que és una ciutat un poc grisa, o és que el dia que vaig anar jo estava ennuvolat, no ho sé (ja tindré temps per a esbrinar-ho). Després, a  cada racó de Firenze et pots enamorar... cada detall, cada paisatge, brutal!

 

Lucca és perdres per allà dins, ja que és una ciutat emmurallada. I Nice em va sorprendre no només per la varietat d’estils dels edificis, sinó per l’ambient i la gent d’allà... anares on anares veies a gent mostrant el seu talent, ballant, tocant algun instrument, fent malabars, pintant... increïble!

 

La veritat és que podria resumir el viatge dient que el millor és el menjar... Ay omà, la pasta ens torna bojos!

 

En fi, d’un viatge així tornes amb mil batalletes, paisatges increïbles i un parell de quilets de més.