L'espiral

Si m’hagueren dit que a l’Erasmus anava a anar a una festa dins d’un tramvia supose que haguera pensat que es tractava d’una broma...

 

Doncs bé, després d’anar en metro fins a l’altra punta de Milán ens veiem amb el mòbil a la mà buscant en google maps per on anar. En això que  ens trobem a dues xiques que també anaven a la festa. Total que després de pegar unes voltetes i discutir per on era, per fi apleguem al lloc on ens havíem de trobar.

 

He d’admetre que en arribar ens vam quedar en silenci, mirant la gent (molts moderns) i mirant-nos entre nosaltres amb cara de: on ens hem clavat!

 

Entrem al tramvia i això es posa en marxa: música, llums blaves, barra lliure (tot i que pense que l’alcohol en realitat era aproximadament mata-rates), molta gent i un tramvia en moviment.  La gent del carrer es quedava al·lucinada quan passàvem, la beguda poc a poc anava entrant en els cossos com podia i nosaltres cada vegada estàvem més clavades en la salsa.

 

El viatge va finalitzar a la 1 de la matinada i era hora de tornar a casa. Però el problema ve ací quan ens adonem que som cinc i que no cabem en un taxi. Total cridem i demanem dos, però només apareix un i ens quedem Nuria i jo sense saber que fer, al carrer, pelades de fred. Cridem de nou al taxi i estem cinc minuts en la musiqueta d’espera... Total que al final busque la direcció de la residència en google maps i decidim anar a pata tot i que marcava que el destí estava a una hora i un quart.

 

A mitat camí a Nuria li entra fam i ens parem en una gasolinera on es compra un Kinder Bueno en una de les màquines pagant amb un bitllet de 10€. Amb la mala sort que la maquina comença a tornar el canvi i està com un minut caient monedes. Quan Nuria va a per els diners la portella estava encallada perquè el canvi li l’havia fet en monedes de cinc cèntims.

 

Un xic que estava allí en vore’ns, s’acosta per a ajudar-nos i intenta fer palanca a la portella amb tan mala sort que ho feia amb una clau i li se parteix (la clau de casa). L’amic del xic marejant dient que passarem de les monedes i que anàrem amb ells a fer-nos unes cerveses. Nosaltres ja fartes dient que no, que no volíem les cerveses que volíem els diners. A la fi acabem Nuria i jo soles de nou pegant-li cops a la portella amb el mànec del paraigües. Resultat: només vam poder traure un euro i poc perquè vam desistir en portar mitja hora pegant-li i perquè ens vam adonar que hi havia càmeres i no volíem acabar pitjor la nit...

I per fi, després de dues hores caminant per fi arribarem a la residència.

 

He de confessar que va ser una nit pleneta de moments estranys, coses noves i moltes rialles.