L'espiral

Com ja es pot comprovar els meus viatges sempre tenen algun que altre contratemps. Doncs bé, el primer contratemps del dia ve a l’hora d’arribar a l’estació de trens: eixim del metro i en les escales mecàniques em sent darrere meu  a Marta cridant: “Noelia, la motxilla!”. Darrere de mi estaven dos xiques que havien “intentat” obrir-me la motxilla. I tot i així, a  l’eixir de les escales  ens escopeixen i ens diuen menys boniques, de tot...

 

Després d’aquest contratemps ens comprem el bitllet i pugem al tren i després d’una horeta, arribem a Bérgamo. Una vegada allí, agafem el funicular i pugem a “Città alta”, que és la part antiga de la ciutat. Allà dalt ens trobem amb un home que ens pregunta si érem espanyoles i d’on, i es posa a parlar-nos dient paraules soltes en castellà, coses estranyes que solen passar per ací.

 

Bé, Città alta és la part més bonica de Bérgamo, però és petita i es pot veure en dues horetes. Es tracta d’anar perdent-se pels camins i sobretot gaudir dels parcs naturals que hi ha dins les muralles.

 

En fi, després de perdre’ns, de dinar en un parc i de provar el pastís típic d’allí, la Polenta e Osei, decidim tornar a Milán. Un viatge curtet però interessant.